“Quan vàrem entrar a la carpa de Rocroi ens va rebre una jove noia molt amable. Ella mateixa ens va presentar al guia, que es deia Mario, el qual ens donar l’equip amb tot el material necessari, ens facilità les raquetes i els pals i ens va ajudar a ajustar-nos tot el
material a la nostra comoditat.
Vàrem decidir realitzar la sortida de tres hores, en Mario, el nostre guia, ens va proposar anar fins al peu del pic dels Pessons. Ens va semblar una gran idea i tot seguit vàrem començar a caminar. Les raquetes són un estri molt pràctic per a circular per la neu, ja que ens permeten moure’ns per zones amb molta neu sense enfonsar-nos.
Molt ràpidament, ens endinsarem en plena natura, enmig de grans boscos nevats. El silenci era predominant, i quan ningú parlava solament escoltàvem el so dels nostres passos i el soroll d’acumulacions de neu caient de les branques.
Durant el passeig, el guia ens mostrà rastres, excrements d’animals o pèls enganxats als arbres, i vam jugar a descobrir de quin animal podien ser… Aquí, rastres d’una guineu, que són diferents quan marxa i quan corre! Allà, rastres fàcilment reconeixibles d’una llebre, perquè són molt irregulars…!
Després, ens va mostrar uns matolls que canvien de color i de forma per adaptar-se a l’altitud, es molt útil saber-ho per orientar-se. En Mario ens mostra una pinya arraconada en un tronc, penso que es un esquirol qui l’ha posa’t allà, per guardar-la, però no… a continuació ens explica que està fet per una au, les aus arraconen així el menjar per tal de poder-lo picar sense que es mogui, la veritat que sense mans no deu ser fàcil.
I arribàrem al llac dels Pessons! És un lloc magnífic! Passàrem un coll i vam descobrir que darrere no hi havia només un llac, sinó una desena més. Passejarem per la zona amb prudència, seguint les indicacions del guia, gaudint del paisatge i admirant els imponents pics que ens rodejaven. Sense ningú al nostre voltant, es respirava tranquil·litat absoluta en mig d’un entorn incomparable.
Sense presses vam tornar a baixar per un altre camí. Aquest era més obert i oferia més vistes de tota la vall. En Mario ens ensenyà i ens comentà el nom dels pics que anàvem veient: Pic Blanc, Pic Negre, Bony d’Envalira… també ens explicà les particularitats de cadascun.
Més tard, vam tenir la sort de veure un cabirol pirinenc que passava per davant nostre a una velocitat increïble. És qüestió de segons, però és impressionant de veure l’agilitat amb la qual aquest animal es mou pel terreny.
Finalment vam arribar a la carpa, punt final de l’activitat, cansats però feliços. Aquest passeig és una gran aventura de pau, que a la vegada, ens va ensenyar molt sobre la muntanya, la seva fauna i la seva flora. »
Martha.